La dona del corredor…

Una nit de Halloween, per fer alguna cosa de por, jugarem a la Ouija, cosa de la que sempre m’arrepenediré. La nit era gelada, en l’ambient se notava un aroma estrany, no sé definir-ho en paraules; uns amics i yo buscarem una vella Ouija que ma família sempre ha tingut guardada… Era de ma besyaya, la qual havia mort quan yo encara no havia naixcut, i sempre havia volgut conéixer-la. Els meus amics feen açò per diversió, yo per un fi, posat que volia parlar en ma besyaya.

La sessió començà, entre rialles els meus amics chancejaven, yo estava molt sério, concentrat, pero ells no ho notaren, fins que caigué un llamp que allumenà tota l’habitació fosca, seguit d’un tro, que aborronà fins l’últim dels meus ossos. Esglayats pel llamp, mons amics se quedaren en silenci, com yo, concentrant-se, de repent, el punter de la Ouija començà a menejar-se. Preguntarem al uníson, quí era, pero no respongué.

El punter se menejava sense cessar d’un costat cap al atre, sense formar paraules. Al final parà, i llentament, formà les següents paraules: “estic anant a per vosatros”.

Era una dona que estava en el corredor i cridava per entrar en la meua habitació. El forrellat estava passat, no podia entrar, pero pareixia que anava a tirar la porta baix. La dona cridava desesperada, la porta anava a caure, aixina que espentejarem el llit per a embarrar-la. La dona cada volta més desesperada, cridava mon nom. Yo tinguí l’impuls d’obrir la porta, pero me continguí, eixos crits eren desesperats.

Llavors me doní conter: Era ma besyaya; alguna cosa m’ho dia, encara no podia explicar com ho sabia. Me vaig llançar a obrir la porta, voria vore-la, tenia que vore-la, pero mons amics m’agarraren. Els crits cessaren, una de les meues amigues, tingué un atac de nervis. Nos acostarem a consolar-la, pero una veu greu i fort eixí d’ella diguen que no nos acostarem. Nos quedarem de pedra.

La dona del corredor començà a cridar de nou: “¡Vos ho vaig advertir, i no me féreu cas, ara morireu!”. La meua amiga començà a menejar-se d’un costat a atre, diguen que nos mataria. Intentarem obrir la porta pero no poguérem. Els crits tornaren a cessar, conseguirem obrir la porta, yo ixquí primer, pero se tancà darrere meua. Escoltí els crits aterrorisats dels meus amics, histèrics, demanant auxili, donant patades a la porta per a obrir-la…

Escric ma història, quarantacinc anys després de que ocorreguera, puix acabe d’eixir de la presó, culpat per l’assessinat dels meus amics, els quals trobí morts quan conseguí obrir la porta de la meua habitació.

Autor: Anònim. Traducció: Jesús V. I.