La chiqueta de l’amagatall

Era una vesprada nuvolada del mes de novembre, havia quedat en els meus amics, era el natalici d’un d’ells en la quinta de San Eutiqui (un club de fútbol), ixquí de casa en mons pares, m’acostaren fins la casa d’un dels meus amics el qual mos portaria a tots fins la vila del club.

Tot eren rialles i mos ho estàvem passant molt be, primer en el coche, anàvem prou apretats, a mi m’havia tocat finestra. Recorde que anàvem parlant d’una cançó que estavem escoltant en la ràdio, una prou antiga mentres que a l’hora yo anava mirant per la finestra, la velocitat del coche no era molta pero si que se podia dir que anàvem ràpit. Nos acostàvem a la zona de la vila, en l’extrarradi de la ciutat, cases en jardí, chalets..tots solien tindre un mur de protecció, sobretot els que estaven prop de la carretera.

De repent, tots nos callarem, no per res en especial, sino perqué la conversació s’havia acabat i punt. Vaig mirar per la finestra i al passar ràpit per un mur me paregué vore una rostre, res..imaginacions meues pensí, pero… no sé, tenia una sensació un poc estranya. Arribarem al club, mos ficarem a jugar al fútbol un poc pero pronte tinguérem que parar. El cel ennegria i començà a ploure, nos clavarem en la zona de les taules, a on berenaríem alguna cosa, com era hivern fea fresqueta i se fiu boqueta nit pronte. Al acabar en els regals i el menjar ixquérem fòra, havia parat de ploure i ya era de nit casi tancada. Nos avorríem un poquet i se nos ocorregué jugar a l’amagatall nocturn ya que teníem un espai perfecte, perqué a part dels camps de fútbol havia un extens prat en arbres i arbusts..

Tot anava molt be, nos ho estàvem passant de cine. Donava un poc de mal roll quan te quedaves a contar pero com sempre estava el típic gracioset que fea trampes per a guanyar, puix no donava tanta por. Casi sempre perdia yo, fins que una volta me tocà amagar-me a mi, vaig anar llunt, molt apartat dels demés del grup, casi als llímits de la vila. No sentia res, només el engrunsar del vent en els arbres.. ni les veus dels meus amics, ni un coche passar, RES… estava acachat darrere d’un arbust quan comencí a tindre la sensació de ”açò no m’agrada”..llavors vaig decidir anar-me del lloc i encara que perguera, deixar de passar por, pero el vent se parà repentinament encara que… els arrastradors se engrunsaven ells a soles…ya estava començant a esglayar-me de veritat.

Vaig mirar cap als voltants, ombres… ya anava a anar-me’n en els meus amics quan de pronte escolte el chiulit d’una chiqueta, un chiulit en la mateixa melodia una i atra volta i atra i atra… esglayat correguí en els meus amics i s’ho contí tot, només un d’ells em va creure, els atres dien que havia segut un ferro chirriant pero yo vos assegure que lo que escoltí no era res d’això, sino que era el chiulit d0una chiqueta..

Nos montarem en el coche i al alluntar-nos vaig mirar per la finestra cap als columpis i ahí estava…una chiqueta chicoteta vestida en un camisó blanc, pèl negre i curt, els ulls eren rojos i brillants i es ria mentres se balancejava en el columpi mirant-me..lleví la vista i s’ho contí a l’amic que m’havia cregut…

Eixa nit no vaig poder dormir gens be i lo poc que vaig conciliar la sòn vaig somiar en eixa malaïda chiqueta que tants trencats de cap m’havia provocat… i la pregunta que me faig una i atra volta és: ¿quí era eixa chiqueta? ¿estaria viva? per qué em va triar a mi? ¿significava alguna cosa eixa melodia?…

Autor: Anònim. Traducció i Adaptació: Jesús V. I.