No sé com començar a contar-vos esta història, la veritat és que lo que em succeí aquella nit d’hivern ficaria els pèls de punta a qualsevol. No sabria dir-vos en certea si fon real o una broma molt pesada, pero des de llavors ya res és igual en la meua forma de vore les coses…
Lo que vaig a contar-vos ocorregué una gelada nit de Decembre de fa quatre anys. Els meus amics i yo estavem pegant voltes pel poble sense saber que fer. Era una nit avorrida, fea poc que nos havien donat en el colege les vacacions de Nadal, pero com nostre poble és prou chicotet lo que és festa, n’hi ha ben poca.
Quan anavem pel carrer major, a Carles se li passà pel cap que podiem anar a casa de sa yaya, la qual estava fòra i teniem via lliure per a fer lo que vullguerem allí. Sense dubtar-ho ni un sol moment cap allà que anarem tots. Allí per lo manco, estariem calentets.
A l’arribar a la casa, en lo primer que nos fixarem tots fon en la cantitat enorme d’estampetes i quadres de sants que la yaya de Carles tenia per totes i cada una de les habitacions. Era exagerat! En algunes habitacions a on la llum era escàsa fea por estar dins.
Estiguerem un bon temps veent la televisió en el saló mentres mos menjavem uns aperitius que havien dut Estrela i Llúcia. Pero quan estes comentaren que estaven ya avorrides de vore’ns fartar, a Carles se li ocorregué una idea…
Nos portà als chics a una habitació a on nos comentà que podriem gastar-li una brometa a les chicones, una broma que segons nos digué, “lis llevaria el avorriment”. Abans d’acabar de contar-nos el pla, tragué un vell tauler de ouija propietat de sa besyaya.
L’idea era pegar-li un bon esglay a les chiques. Ho teniem tot preparat; les preguntes, les respostes, com menejar el got, tot…
Tornarem al saló i li plantejarem el “joc” a Estrela i Llúcia. La segona accepta d’inmediat, pero que Estrela vullguera participar nos costà més, pero al final, tots entrarem.
Anarem a l’habitació més menuda de la casa, segons Carles ahí nos concentrariem més. Prepararem el tauler, nos sentarem i començarem en la sessió.
Des d’un principi Estrela estava atemorida, li tremolava tot el cos. A ella esta classe de coses no li agradaven, li tenia molt de respecte.
Durant la primera mig hora la cosa anava segons lo previst, les chiques estaven roçant ya l’atac de pànic, mentres que mosatros no podiem evitar que se nos escapara alguna que atra rialla que intentavem dissimular com podiem.
Estava siguent prou divertit, bo, al menys per a mosatros, quan de repent, just quan anavem a dir-li a les chiques que tot havia segut una broma, el got mogué sol i començà a marcar lletres sobre el tauler… m, o, l, t, -, g, r, a, c, i, o, s, -, a, r, a, -, r, i, u, r, e, -, y, o…(Molt gracios, ara riuré yo…) Carles, lluïs i yo pegarem un bot que va fer que el tauler caiguera a terra.
Sense donar-nos temps a digerir lo succeït, unes tisores entraren de colp per la porta i se plantaren davant la cara de Carles.. Tots cridarem atemorits, a Carles li caïen les llàgrimes mentres a crits se disculpava per la broma que havia preparat…quan llavors les tisores caigueren a terra al temps que s’escoltava una riallera fantasmagòrica i estes es convertien en una nota..
En ella ficava lo següent: “tranquil, yo també estava bromejant”
No mai tornarem a parlar d’este assunt i pense que fins a hui, ningú havia contat res sobre lo que nos passà aquella nit de Decembre, a on deprenguerem que n’hi han coses en les que no se pot bromejar..
Autor: Jesús V. I.
