Amor blau…

No recorde l’última volta que vaig tindre recorts del teu somriure. Ni tampoc quan somiava despert darrere del solc del teu coixí. Sentixc com si m’havera anat. Ni tan sols ara que colpege en ira les tecles d’esta vella màquina d’escriure conseguixc centrar-me en alguna cosa. Ho dia mon pare quan em veïa perdre la vista entre els cirros del horisó: “¡Este chiquet està foll!”. Pero yo no li fea cas perque sentia la cridada del cel. Intuïa en una força divina com el celest blau m’atraïa cap a ell com un imant, alçant-me, hissant-me, llançant-me contra sa revolta. La meua afició, ma devoció, no fea atra cosa que créixer paralelament a les pallices casi diàries que mon pare me donava, les botelles de güisqui que ma mare se bevia a la semana i els canuts que amanien les meues vesprades d’observació d’amant de la cúpula blava sobre el meu cap.

Ya ho saps, vaig apurar els meus estudis i me vaig gastar una pasta que tenia aforrada de treballar en el matador de Joan, per a estudiar en l’acadèmia de vol de Tampa Bay.

Mons pares ho veren en bons ulls…… els de mon pare descansaven junt en la resta del seu cos a cinc metros baix terra en l’ataüt que yo mateixa li vaig fer, i els de ma mare, entretancats, unflats i llaganyosos pels medicaments que li donaven en el sanatori a on la vaig ingressar. Lo dit, en bons ulls. En quatre anys devorí la matèria i les assignatures de l’acadèmia perque era amor, no treball. Havia alumnes que sentien també això pel cel pero lo meu anava més llunt, lo meu era…. Comunió. Sis mesos després de graduar-me comencí a treballar per a l’American Trasbus. Solcava els núvols, els travessava, els acariciava, els assaboria… Llavors te coneguí.

El blau de tons ulls auxiliava mons laments cada volta que baixava de l’avió que me portava fins al cel, era com tindre els meus desijos en dos globos oculars. Nos enamorarem, ¿recordes?…Pero el meu cel es nuvolà. Comencí a voler més, a buscar cels superiors. Un sentiment de desig i ansietat me superaven per moments. Comencí a aumentar la velocitat dels viages i alguns passagers se queixaren. Tot se precipità. ¿Recordes quan en un arrebat de…follia, agarrí aquell jet i per poc m’escape? Foren moments d’un sentiment de llibertat segur, cert i esclafant. M’atraparen, me jujaren i me llevaren tots els carnets de vol.

Me donaren per foll i tu digueres que ya no era el mateix, que me quedava hores mirant l’horisó, que mirava tons ulls blaus com si no fores atra cosa que això…dos voltes celests en miniatura. ¡No podies abandonar-me! ¡Me havien llevat les ales pero no me quedaria sense els meus cels!

Ezequiel Martins s’alçà de son escritori a on reposava la seua vella màquina d’escriure Olivetti i creuà pausadament el saló de sa casa. Dirigí una ràpida i indiferent mirada al cos de la seua nóvia morta que jaïa en el sol de la cuina junt a un toll de sanc, cervell i vísceres. Agarrà un pot que tenia mimadament colocat en la repisa i, sentant-se en el seu silló de pell preferit, se dispongué a hores de contemplació dels seus menuts cels.

Dins del pot dos ulls blaus descansaven sumergits en formol.

Autor: Anònim. Traducció: Jesús V. I.