Un parell de segles arrere, en un poble valencià del qual ya ningu vol recordar el nom, vivia un home molt ric i influent entre la gent de la seua epoca. Eixe home, tenia una filla preciosa a la que li dien Lluna.

L’home volia que la seua filla se casara pronte en algun jove de la seua mateixa classe i que fora ric i poderos. Pero cada volta que sorgia algun pretenent que li agradava al pare, Lluna dia:

-Pare, en el moment trobe a la persona perfecta tin per segur que t’ho fare saber.

Un dia l’home organisà en sa casa un ball, al qual acodí Lluna, que estava preciosa eixa nit, esperant a l’home dels seus somis.

Quan el rellonge marcà les dotze de la nit al so d’unes suaus campanades, un carruage molt elegant es va detindre al front de la porta de la casa. D’ell ixqué un jove de llarga cabellera negra i elegantissima roba.

Lluna quedà completament impactada al vore’l, puix en eixe mateix instant va saber que eixe era l’home de la seua vida. Aixina que ella li oferí ballar una peça de vals.

Ballaren i rigueren fins que l’estrany jove començà a parlar d’una forma un tant estranya. Li digué a Lluna que no li mirara els peus. Pero ella ajocà el cap i observà sons peus i va vore sorpresa que eren molt similars a les pates d’un mascle cabriu. Quedà horrorisada; S’apagaren les llums del salo, s’escoltaren espantosos crits, rugits i carcallades. Quan les llums tornaren a encendre’s de nou i els convidats observaren, Lluna estava morta, estesa en terra i en cremades, arraps i colps, per tot son jove cos.

Buscaren a l’estrany jove que realisant una dansa naixcuda del mateix infern acabà en la vida de la jove Lluna, pero no el trobaren. Aquell jove era Satanàs.

Autor: Jesús V. I.

La citada història li succeí a una chiqueta de 9 anys, filla única de pares de gran influència en la política local; esta chiqueta tenia tot lo que haguera volgut i desijat una chiqueta normal en bona educació, pero en una soletat incomparable. Sons pares solien eixir a festes de caritat i reunions de l’àmbit polític, i la deixaven sola.

Tot canvià quan li compraren un cadell de raça gran (açò per a que cuidara a la chiqueta quan creixquera), passaren els anys i la chiqueta i el gos se tornaren inseparables. Una nit com qualsevol atra els pares anaren a despedir-se de la chiqueta; el gos, ya acostumat a dormir en la chiqueta, se postrava baix del llit.

Els pares se’n anaren i pronte la chiqueta se sumí en un somi profunt, ya aproximadament com a les 2:30 de la matinada, un fort soroll la despertà, eren com esgarranys lleus i després més forts. Llavors, temerosa, baixà la mà per a que el gos la llepara (era com un còdic entre ella i el gos) i ho fiu i llavors ella se tranquilisà y dormí atra volta.

Quan ella se despertà per lo matí descobrí algo espantós: En l’espill del tocador havia alguna cosa escrita en lletres rojes. Quan s’acostà, va vore que era un rastre de sanc que dia aixina: “NO SOLS LLEPEN ELS GOSSOS”. Llavors donà un crit de terror al vore al seu gos crucificat en el pis de l’habitació.

Se diu que quan els pares la trobaren ella no parlava d’atra cosa més que de “¿quí me llepà?” i dia el nom del seu gos, se torna folla i fins a la data està en un manicomi i sons pares, tractant d’oblidar lo que trobaren en l’habitació i a la seua filla, se’n anaren al estranger.

I la incògnita més gran és: segons els que foren a investigar l’habitació de la chiqueta, el gos ya estava mort, es a dir crucificat en el pis, des de fea hores. ¿Quí li llepà la mà a la chiqueta baix del llit?

Autor: Anònim. Traducció: Jesús V. I.