Un parell de segles arrere, en un poble valencià del qual ya ningu vol recordar el nom, vivia un home molt ric i influent entre la gent de la seua epoca. Eixe home, tenia una filla preciosa a la que li dien Lluna.

L’home volia que la seua filla se casara pronte en algun jove de la seua mateixa classe i que fora ric i poderos. Pero cada volta que sorgia algun pretenent que li agradava al pare, Lluna dia:

-Pare, en el moment trobe a la persona perfecta tin per segur que t’ho fare saber.

Un dia l’home organisà en sa casa un ball, al qual acodí Lluna, que estava preciosa eixa nit, esperant a l’home dels seus somis.

Quan el rellonge marcà les dotze de la nit al so d’unes suaus campanades, un carruage molt elegant es va detindre al front de la porta de la casa. D’ell ixqué un jove de llarga cabellera negra i elegantissima roba.

Lluna quedà completament impactada al vore’l, puix en eixe mateix instant va saber que eixe era l’home de la seua vida. Aixina que ella li oferí ballar una peça de vals.

Ballaren i rigueren fins que l’estrany jove començà a parlar d’una forma un tant estranya. Li digué a Lluna que no li mirara els peus. Pero ella ajocà el cap i observà sons peus i va vore sorpresa que eren molt similars a les pates d’un mascle cabriu. Quedà horrorisada; S’apagaren les llums del salo, s’escoltaren espantosos crits, rugits i carcallades. Quan les llums tornaren a encendre’s de nou i els convidats observaren, Lluna estava morta, estesa en terra i en cremades, arraps i colps, per tot son jove cos.

Buscaren a l’estrany jove que realisant una dansa naixcuda del mateix infern acabà en la vida de la jove Lluna, pero no el trobaren. Aquell jove era Satanàs.

Autor: Jesús V. I.

No sé com començar a contar-vos esta història, la veritat és que lo que em succeí aquella nit d’hivern ficaria els pèls de punta a qualsevol. No sabria dir-vos en certea si fon real o una broma molt pesada, pero des de llavors ya res és igual en la meua forma de vore les coses…

Lo que vaig a contar-vos ocorregué una gelada nit de Decembre de fa quatre anys. Els meus amics i yo estavem pegant voltes pel poble sense saber que fer. Era una nit avorrida, fea poc que nos havien donat en el colege les vacacions de Nadal, pero com nostre poble és prou chicotet lo que és festa, n’hi ha ben poca.

Quan anavem pel carrer major, a Carles se li passà pel cap que podiem anar a casa de sa yaya, la qual estava fòra i teniem via lliure per a fer lo que vullguerem allí. Sense dubtar-ho ni un sol moment cap allà que anarem tots. Allí per lo manco, estariem calentets.

A l’arribar a la casa, en lo primer que nos fixarem tots fon en la cantitat enorme d’estampetes i quadres de sants que la yaya de Carles tenia per totes i cada una de les habitacions. Era exagerat! En algunes habitacions a on la llum era escàsa fea por estar dins.

Estiguerem un bon temps veent la televisió en el saló mentres mos menjavem uns aperitius que havien dut Estrela i Llúcia. Pero quan estes comentaren que estaven ya avorrides de vore’ns fartar, a Carles se li ocorregué una idea…

Nos portà als chics a una habitació a on nos comentà que podriem gastar-li una brometa a les chicones, una broma que segons nos digué, “lis llevaria el avorriment”. Abans d’acabar de contar-nos el pla, tragué un vell tauler de ouija propietat de sa besyaya.

L’idea era pegar-li un bon esglay a les chiques. Ho teniem tot preparat; les preguntes, les respostes, com menejar el got, tot…

Tornarem al saló i li plantejarem el “joc” a Estrela i Llúcia. La segona accepta d’inmediat, pero que Estrela vullguera participar nos costà més, pero al final, tots entrarem.

Anarem a l’habitació més menuda de la casa, segons Carles ahí nos concentrariem més. Prepararem el tauler, nos sentarem i començarem en la sessió.

Des d’un principi Estrela estava atemorida, li tremolava tot el cos. A ella esta classe de coses no li agradaven, li tenia molt de respecte.

Durant la primera mig hora la cosa anava segons lo previst, les chiques estaven roçant ya l’atac de pànic, mentres que mosatros no podiem evitar que se nos escapara alguna que atra rialla que intentavem dissimular com podiem.

Estava siguent prou divertit, bo, al menys per a mosatros, quan de repent, just quan anavem a dir-li a les chiques que tot havia segut una broma, el got mogué sol i començà a marcar lletres sobre el tauler… m, o, l, t, -, g, r, a, c, i, o, s, -, a, r, a, -, r, i, u, r, e, -, y, o…(Molt gracios, ara riuré yo…) Carles, lluïs i yo pegarem un bot que va fer que el tauler caiguera a terra.

Sense donar-nos temps a digerir lo succeït, unes tisores entraren de colp per la porta i se plantaren davant la cara de Carles.. Tots cridarem atemorits, a Carles li caïen les llàgrimes mentres a crits se disculpava per la broma que havia preparat…quan llavors les tisores caigueren a terra al temps que s’escoltava una riallera fantasmagòrica i estes es convertien en una nota..

En ella ficava lo següent: “tranquil, yo també estava bromejant”

No mai tornarem a parlar d’este assunt i pense que fins a hui, ningú havia contat res sobre lo que nos passà aquella nit de Decembre, a on deprenguerem que n’hi han coses en les que no se pot bromejar..

Autor: Jesús V. I.

No recorde l’última volta que vaig tindre recorts del teu somriure. Ni tampoc quan somiava despert darrere del solc del teu coixí. Sentixc com si m’havera anat. Ni tan sols ara que colpege en ira les tecles d’esta vella màquina d’escriure conseguixc centrar-me en alguna cosa. Ho dia mon pare quan em veïa perdre la vista entre els cirros del horisó: “¡Este chiquet està foll!”. Pero yo no li fea cas perque sentia la cridada del cel. Intuïa en una força divina com el celest blau m’atraïa cap a ell com un imant, alçant-me, hissant-me, llançant-me contra sa revolta. La meua afició, ma devoció, no fea atra cosa que créixer paralelament a les pallices casi diàries que mon pare me donava, les botelles de güisqui que ma mare se bevia a la semana i els canuts que amanien les meues vesprades d’observació d’amant de la cúpula blava sobre el meu cap.

Me donaren per foll i tu digueres que ya no era el mateix, que me quedava hores mirant l’horisó, que mirava tons ulls blaus com si no fores atra cosa que això…dos voltes celests en miniatura. ¡No podies abandonar-me! ¡Me havien llevat les ales pero no me quedaria sense els meus cels!

Ezequiel Martins s’alçà de son escritori a on reposava la seua vella màquina d’escriure Olivetti i creuà pausadament el saló de sa casa. Dirigí una ràpida i indiferent mirada al cos de la seua nóvia morta que jaïa en el sol de la cuina junt a un toll de sanc, cervell i vísceres. Agarrà un pot que tenia mimadament colocat en la repisa i, sentant-se en el seu silló de pell preferit, se dispongué a hores de contemplació dels seus menuts cels.

Diuen que quan naixen bessones lo que li passa a una li passa a l’atra sempre, i açò precisament és lo que li succeí a dos chiques bessones d’un poble de Valéncia.

Eren dos germanes que se portaven molt be, mai se barallaven ni discutien, pero per raons de treball tingueren que canviar sa residència a la ciutat, a on estava la carretera que era molt perillosa en eixos moments.

Les chiquetes tingueren que creuar soles per que a la mare li cridaren del treball per a que fora urgentment, li digué a les chiquetes que creuaren soles pero espai i mirant als dos costats i les chiquetes obediren. Només girar-se la mare per a anar-se’n escoltà un colp molt fort darrere seua, eren sons filles que havien segut atropellades per un camió, les dos desgraciadament havien mort.

Quatre anys més tart la mare encara era jove ya que tenia 34 anys, encara residia en la mateixa casa prop de la carretera i no oblidava cap dia a sons dos bessones. afortunadament havia tornat a tindre fills, casualment eren dos bessones, ademés molt paregudes a les que moriren atropellades i açò fea que la mare en part oblidara eixe tràgic succés.

Pero la fatalitat estigué a punt de tornar a la família, tot i prohibir-li expressament acostar-se a la carretera, un dia les dos chiquetes anaren jugant i decidiren creuar la mateixa, no venia ningú en cap sentit, no havia perill, en l’últim moment aparegué sa mare i li digué que no creuaren molt alterada i chillant, a lo que les chiquetes respongueren al uníson:

- Si no pensàvem creuar, ya nos atropellaren una volta i no tornarà a ocórrer…

Autor: Anònim. Traducció: Jesús V. I.

Era una vesprada nuvolada del mes de novembre, havia quedat en els meus amics, era el natalici d’un d’ells en la quinta de San Eutiqui (un club de fútbol), ixquí de casa en mons pares, m’acostaren fins la casa d’un dels meus amics el qual mos portaria a tots fins la vila del club.

Tot eren rialles i mos ho estàvem passant molt be, primer en el coche, anàvem prou apretats, a mi m’havia tocat finestra. Recorde que anàvem parlant d’una cançó que estavem escoltant en la ràdio, una prou antiga mentres que a l’hora yo anava mirant per la finestra, la velocitat del coche no era molta pero si que se podia dir que anàvem ràpit. Nos acostàvem a la zona de la vila, en l’extrarradi de la ciutat, cases en jardí, chalets..tots solien tindre un mur de protecció, sobretot els que estaven prop de la carretera.

De repent, tots nos callarem, no per res en especial, sino perqué la conversació s’havia acabat i punt. Vaig mirar per la finestra i al passar ràpit per un mur me paregué vore una rostre, res..imaginacions meues pensí, pero… no sé, tenia una sensació un poc estranya. Arribarem al club, mos ficarem a jugar al fútbol un poc pero pronte tinguérem que parar. El cel ennegria i començà a ploure, nos clavarem en la zona de les taules, a on berenaríem alguna cosa, com era hivern fea fresqueta i se fiu boqueta nit pronte. Al acabar en els regals i el menjar ixquérem fòra, havia parat de ploure i ya era de nit casi tancada. Nos avorríem un poquet i se nos ocorregué jugar a l’amagatall nocturn ya que teníem un espai perfecte, perqué a part dels camps de fútbol havia un extens prat en arbres i arbusts..

Tot anava molt be, nos ho estàvem passant de cine. Donava un poc de mal roll quan te quedaves a contar pero com sempre estava el típic gracioset que fea trampes per a guanyar, puix no donava tanta por. Casi sempre perdia yo, fins que una volta me tocà amagar-me a mi, vaig anar llunt, molt apartat dels demés del grup, casi als llímits de la vila. No sentia res, només el engrunsar del vent en els arbres.. ni les veus dels meus amics, ni un coche passar, RES… estava acachat darrere d’un arbust quan comencí a tindre la sensació de ”açò no m’agrada”..llavors vaig decidir anar-me del lloc i encara que perguera, deixar de passar por, pero el vent se parà repentinament encara que… els arrastradors se engrunsaven ells a soles…ya estava començant a esglayar-me de veritat.

Vaig mirar cap als voltants, ombres… ya anava a anar-me’n en els meus amics quan de pronte escolte el chiulit d’una chiqueta, un chiulit en la mateixa melodia una i atra volta i atra i atra… esglayat correguí en els meus amics i s’ho contí tot, només un d’ells em va creure, els atres dien que havia segut un ferro chirriant pero yo vos assegure que lo que escoltí no era res d’això, sino que era el chiulit d0una chiqueta..

Nos montarem en el coche i al alluntar-nos vaig mirar per la finestra cap als columpis i ahí estava…una chiqueta chicoteta vestida en un camisó blanc, pèl negre i curt, els ulls eren rojos i brillants i es ria mentres se balancejava en el columpi mirant-me..lleví la vista i s’ho contí a l’amic que m’havia cregut…

Eixa nit no vaig poder dormir gens be i lo poc que vaig conciliar la sòn vaig somiar en eixa malaïda chiqueta que tants trencats de cap m’havia provocat… i la pregunta que me faig una i atra volta és: ¿quí era eixa chiqueta? ¿estaria viva? per qué em va triar a mi? ¿significava alguna cosa eixa melodia?…

Autor: Anònim. Traducció i Adaptació: Jesús V. I.

La citada història li succeí a una chiqueta de 9 anys, filla única de pares de gran influència en la política local; esta chiqueta tenia tot lo que haguera volgut i desijat una chiqueta normal en bona educació, pero en una soletat incomparable. Sons pares solien eixir a festes de caritat i reunions de l’àmbit polític, i la deixaven sola.

Tot canvià quan li compraren un cadell de raça gran (açò per a que cuidara a la chiqueta quan creixquera), passaren els anys i la chiqueta i el gos se tornaren inseparables. Una nit com qualsevol atra els pares anaren a despedir-se de la chiqueta; el gos, ya acostumat a dormir en la chiqueta, se postrava baix del llit.

Els pares se’n anaren i pronte la chiqueta se sumí en un somi profunt, ya aproximadament com a les 2:30 de la matinada, un fort soroll la despertà, eren com esgarranys lleus i després més forts. Llavors, temerosa, baixà la mà per a que el gos la llepara (era com un còdic entre ella i el gos) i ho fiu i llavors ella se tranquilisà y dormí atra volta.

Quan ella se despertà per lo matí descobrí algo espantós: En l’espill del tocador havia alguna cosa escrita en lletres rojes. Quan s’acostà, va vore que era un rastre de sanc que dia aixina: “NO SOLS LLEPEN ELS GOSSOS”. Llavors donà un crit de terror al vore al seu gos crucificat en el pis de l’habitació.

Se diu que quan els pares la trobaren ella no parlava d’atra cosa més que de “¿quí me llepà?” i dia el nom del seu gos, se torna folla i fins a la data està en un manicomi i sons pares, tractant d’oblidar lo que trobaren en l’habitació i a la seua filla, se’n anaren al estranger.

I la incògnita més gran és: segons els que foren a investigar l’habitació de la chiqueta, el gos ya estava mort, es a dir crucificat en el pis, des de fea hores. ¿Quí li llepà la mà a la chiqueta baix del llit?

Autor: Anònim. Traducció: Jesús V. I.

Eric estava a soles, no havia ningú en casa. Tombat en el llit, en els ulls oberts, casi sense pestanyejar i un cigarret en la mà, observava el fum que s’anava difuminant en l’aire mentres unes veus sonaven en son cap:

-No me faces mal..per favor, a soles soc una chiqueta…

Alguna cosa va distraure sa atenció; una nina tirada en la bruta terra, despentinada i banyada per la llum groguenca que provenia dels mugrents cristals de la finestra.

Es va alçar per a arreplegar-la, caminà entre revistes pornogràfiques i llandes de conserva putrefactes i l’arreplegà en molt de cuidat. La seua expressió serena i alegre contrastava en la bruticia de son cos i el seu aspecte desfargalat.

Eric es sentí atret per eixe contrast, per lo que apretà fortament la nina contra son pit:

-Shhh…no plores…

Colocà la nina sobre els llançols que oloraven a humitat i es quedà sentat durant hores observant-la fixament.

Ell no sabia el perqué del seu interés per ella, pero li resultava extremadament atractiva. Tal volta perque pensava que en qualsevol moment, fins la dona més feliç podia ser la més desgraciada i amagar la seua bruticia interior darrere d’un fals somriure.

Les veus seguien sonant:

-Per favor…a soles soc una chiqueta…

Algú pujava les escales; era Sara, la germana chicoteta d’Eric.

Segurament anava a clavar-se en la seua habitació per a fer una sessió de pintar-se les ungles de color rosa i parlar per teléfon de chics mentres abraçava sons peluches. Eric odiava això, sobretot perque tenia que aguantar les seues rialles a l’atre costat del corredor sonant com tirs en son cap.

Mentres això succeïa, en el cap d’Eric passava alguna cosa estranya; estava tornant-se foll. Començà a respirar acceleradament fins que la seua ira esclatà en un crit d’angoixa.

Chocà contra els mobles, les parets i tot el fem acumulat. Trencà un espill que li produí numerosos talls en el cos ya que es revolcà damunt els troços trencats. Estava fòra de control.

Sara obrí la porta esglayada:

-Eric, ¿estàs be? he sentit un soroll…

El buscà en la mirada, estava fosc, pero pugué vore’l acachat en un racó com si fora un animal esglayat.

Ell alçà la vista i fixà la seua mirada en ella; el seu aspecte era inhumà, sons ulls estaven casi desorbitats i el seu pèl greixós li cauia damunt les ferides de la cara i del pit que chorraven sanc.

Sense ni tan sols obrir la boca, Eric s’alçà bruscament i va córrer cap a la porta, entrà a Sara d’un tiró i tancà d’una portada.

Ella començà a ficar-se nerviosa al vore que el seu germà estava actuant de forma estranya; ya sabia que era rar, pero mai l’havia vist en eixa expressió. Estava paralisada, no sabia que fer, pero això no fon un problema, ya que Eric s’encarregà d’ella.

Començà a tirar-li del sedós pèl ros i ondulat i l’arrastrava per tota l’habitació, fent que passara per damunt dels cristals trencats i tallant-se el cos de dalt a baix:

-¡¡Aaah!! ¡¡prou!! ¡no me faces mal!

Pero Eric ignorà els crits de desesperació, continuà colpejant-la i tirant-li del pèl.

La chiqueta estava ya dèbil, tirada en terra sense poder menejar-se i morta de por. Les llàgrimes se li mesclaven en la sanc de la cara i no deixava de suplicar que parara:

-Prou..¿perque me fas açò?…a soles soc una chique…

Sara no acabà la seua frase, Eric rematà la seua faena estacant-li un cristal en la gola i la vida de la chiqueta desaparegué entre sorolls de tuberia.

Ara estava en terra mig nueta, la seua roba estava esgarrada i banyada en un toll d’espessa sanc. Sons ulls, al igual que son cos, caria ara de moviment.

Eric l’abraçà; fon un abraç llarc i carinyos. Sostingué el rígit i ensanguinat cos entre els seus prims braços i la besà:

-Shh…no plores..eres la meua nina…ma dolça nina trista.

Autor: Anònim. Traducció: Jesús V. I.