El fantasma burlo.

julio 22, 2008

No sé com començar a contar-vos esta historia, la veritat es que lo que em succeï aquella nit d’hivern ficaria els pels de punta a qualsevol. No sabria dir-vos en certea si fon real o una broma molt pesada, pero des de llavors ya res es igual en la meua forma de vore les coses…

Lo que vaig a contar-vos ocorregue una gelada nit de Decembre de fa quatre anys. Els meus amics i yo estavem pegant voltes pel poble sense saber que fer. Era una nit avorrida, fea poc que nos havien donat en el colege les vacacions de Nadal, pero com nostre poble es prou chicotet lo que es festa, hi ha ben poca.

Quan anavem pel carrer major, a Carles se li passà pel cap que podiem anar a casa de sa yaya, la qual estava fora i teniem via lliure per a fer lo que vullguerem alli. Sense dubtar-ho ni un sol moment cap alla que anarem tots. Alli per lo manco, estariem calentets.

A l’arribar a la casa, en lo primer que nos fixarem tots fon en la cantitat enorme d’estampetes i quadres de sants que la yaya de Carles tenía per totes i cada una de les habitacions. Era exagerat! En algunes habitacions a on la llum era escasa fea por estar dins.

Estiguerem un bon temps veent la televisio en el salo mentres mos menjavem uns aperitius que havien dut Estrela i Llucia. Pero quan estes comentaren que estaven ya avorrides de vore’ns fartar, a Carles se li ocorregue una idea…

Nos portà als chics a una habitacio a on nos comentà que podriem gastar-li una brometa a les chicones, una broma que segons nos digue, “lis llevaria el avorriment”. Abans d’acabar de contar-nos el pla, trague un vell tauler de ouija propietat de sa besyaya.

L’idea era pegar-li un bon esglay a les chiques. Ho teniem tot preparat; les preguntes, les respostes, com menejar el got, tot…

Tornarem al salo i li plantejarem el “joc” a Estrela i Llucia. La segona acceptà d’inmediat, pero que Estrela vullguera participar nos costà mes, pero al final, tots entrarem.

Anarem a l’habitacio mes menuda de la casa, segons Carles ahi nos concentrariem mes. Prepararem el tauler, nos sentarem i començarem en la sessio.

Des d’un principi Estrela estava atemorida, li tremolava tot el cos. A ella esta classe de coses no li agradaven, li tenía molt de respecte.

Durant la primera mig hora la cosa anava segons lo previst, les chiques estaven roçant ya l’atac de panic, mentres que mosatros no podiem evitar que se nos escapara alguna que atra rialla que intentavem dissimular com podiem.

Estava siguent prou divertit, al menys per a mosatros, quan de repent, just quan anavem a dir-li a les chiques que tot havia segut una broma, el got mogue sol i començà a marcar lletres sobre el tauler… m, o, l, t, -, g, r, a, c, i, o, s, -, a, r, a, -, r, i, u, r, e, -, y, o…(Molt gracios, ara riure yo…) Carles, lluïs i yo pegarem un bot que va fer que el tauler caiguera a terra.

Sense donar-nos temps a digerir lo succeït, unes tisores entraren de colp per la porta i se plantaren davant la cara de Carles.. Tots cridarem atemorits. A Carles li caïen les llagrimes mentres a crits se disculpava per la broma que havia preparat… quan llavors les tisores caigueren a terra al temps que s’escoltava una riallera fantasmagorica i estes es convertien en una nota..

En ella es podia llegir: “tranquil, yo tambe estava bromejant

No mai tornarem a parlar d’este assunt i pense que fins a hui, ningu havia contat res sobre lo que nos passà aquella nit de Decembre, a on deprenguerem que hi ha coses en les que no se pot bromejar..


Eixa veu…

julio 14, 2008
Serien aproximadament les dos de la matinada, me disposava a anar a dormir com qualsevol atra nit. Acabava de vore una pelicula de ciència ficció en la televisió, una prou bona, d’eixes que te deixen en l’intriga fins al final, que fan que no pugues despegar-te de la pantalla en cap moment i que després estigues menjan-te el cap durant un bon temps.

Em trobava en el pis de dalt, havia apagat fea uns instants les llums del pis de baix i aní directe cap al llit. Veent la pelicula se m’havia fet tardíssim, la sòn s’apoderava poc a poc del meu cos i la vista junt a la falta de llum em jugava ya males passades.

En el mateix moment que vaig tocar el llit entrí en un somi profunt. Estava relaixat, vivia en una zona alluntada de la ciutat i per les nits no se sentia cap soroll, exceptuant algun que atre propi de la naturalea i els animals que en ella habiten.

De repent comencí a escoltar una veu que em despertà. Era suau, dolça.. pero a l’hora me causava una sensació de malestar. Em vaig alçar intranquil, mirant cap a tots els costats… No havia ningú.. ¿Quí podia haver? Si vixc sol en una casa completament apartada de qualsevol atre lloc a on puguen haver persones prop..

Vaig mirar el rellonge, eren les tres del matí o, això crec.. havia poca llum i la meua vista ya no és com la d’abans. Pensí que tot havia segut un malsensomi, aixina que tanquí els ulls i vaig continuar dormint.

desperta, desperta..” No podia ser, atra volta eixa veu. En esta ocasió vaig poder entendre lo que em dia pero ¿qué era? ¿ho estava somiant? En l’habitació només estava yo i la veu la sentia al meu costat, com si estigueren murmurant-m’ho al oït. Estava ficant-me prou nerviós, era la primera vegada que em passava una cosa aixina, sentia una sensació extranya..

Decidí tranquilisar-me, tal volta la pelicula que havia vist durant la nit m’havia trastocat un poc. Eren les tres i mija, la nit passava lentament.. tenia que alçar-me a les set, aixina que vaig tornar a tancar els ulls per a intentar dormir durant lo que quedava de nit.

no tingues por, ho faig per tu.. desperta per favor!” Atra volta eixa veu, ara havia pujat i canviat el to..era una veu nerviosa, prou enfadada, possiblement per la meua desatenció a les seues paraules… Em vaig alçar d’un bot, açò no em fea ya gens de gràcia. En esta ocasió la veu conseguí atemorir-me com mai ho havia estat. Vaig eixir correguent de casa, serien aproximadament les cinc del matí.. no m’importava, en eixos moments ahí no volia estar ni un sol moment més..

Passí tot el matí fòra de casa, pegant voltes en el coche.. S’acostava l’hora de dinar i encara que me resistia a tornar a casa tenia que fer-ho. A qui li diguera que l’havia abandonat per sentir una veu durant la nit pensaria que m’havia tornat foll.. yo mateixa m’havia plantejat eixa possibilitat!

Vaig arribar a casa..no podia creure’m lo que estava veent.. dos coches patrulla tancaven l’acces a la casa, o lo que quedava d’ella.. els bombers encara no havien conseguit apagar el fort incendi que s’inicià, segons el part policial, en la meua habitació sobre les sis del matí degut a un curtcircuit…

Després de tot açò, continue sense saber quí o qué era eixa veu, d’a on provenia i per qué va decidir salvar-me aquella nit, puix de no haver-me despertat, possiblement ara estaria en el mateix lloc des del qual provenia aquella extranya veu…